ll

Benvinguts i bentrobats

Com podreu suposar, és per a mi un honor que el Museu Arqueològic de Catalunya m’obri les portes per presentar la Historia i Art en la Ceràmica d’E. P. Com que la Sra. Núria Rafel, màxima representant d’aquesta institució hagi tingut l’amabilitat de presidir aquest acte.

Igualment és d’agrair al Sr. Xavier Aquilué, ens hagi dirigit unes paraules, com per el pròleg del llibre. Pròleg pel que, estic complagut, ja que quan li vaig mostrar la maqueta i al veure l’índex, el valorà positivament i d’immediat captà la idea i la profunditat de l’obra. Amb unes breus línies presentà una encertada visió, el que ens demostra que a més de ser un expert arqueòleg, es un gran coneixedor de la matèria ceràmica.

Tanmateix, tinc un deute de reconeixement amb el Sr. Joaquim Tremoleda, ja que es un dels pocs arqueòlegs ceramòlegs, (és a dir, especialitzat en ceràmica), com ens ho testifiquen els seus llibres i nombrosos articles. La segona raó, és per que ha tingut a bé, revisar la part dedicada a l’Època romana, i en la que és tota una autoritat.

***

Pel que respecta a la meva presentació, l’exposició l’he dividit en dues parts. En el primera, explico somerament la trajectòria professional i els motius que m’han impulsat a escriure aquest extens volum dedicat a l’arqueologia. Mentre que, la segona part, la centraré exclusivament en el contingut real de que consta l’obra.

Com la majoria de vosaltres sabeu, la meva vinculació a la ceràmica es remunta a bastant de temps (tant, com que fa més de trenta anys), és un maridatge, que després de tot continua sent feliç i fructífer. I és que la meva dedicació és vocacional i creadora, fins al punt que ha acabat convertint-se en una passió. Són tots aquets anys de treball i investigació, els que en realitat m`han permès que avui us pugui dedicar el llibre. Una obra, que amb tots els seus defectes i virtuts he procurat realitzar amb rigor i honestedat. Ara, és a vosaltres, que una vegada vist el resultat final, us toca jutjar.

Respecte a la dedicació per la ceràmica, l’altre dia parlant amb el ceramista i amic, Daniel Caselles, (un altre vocacional), varem arribar a la conclusió que algunes persones es troben predestinades a certes professions. I encara que ens desviem del camí o ens separem d’ella momentàniament, sense saber ben bé com i perquè, el destí ens porta constantment a retrobar-nos en allò que estimem, i per si això fos poc, a més a més, ens guanyem la vida en un treball que ens apassiona.

Al llarg de la meva vida la vinculació amb la ceràmica ha estat pràcticament inseparable. No estic segur, si com es sol dir, el destí esta escrit. Jo, més aviat crec que som nosaltres els que despertem l’interès, i amb el treball quotidià i la força de voluntat aconseguim els objectius, traçant-nos així el nostre propi destí. Al que hi ha que afegir, una part de Bona Sort, Que com tantes altres coses, un se l’ha de buscar i guanyar.

Com alguns de vosaltres sabeu la meva relació amb la ceràmica es remunta inclús a abans del meu naixement, ja que ve de tradició familiar, per part del meu pare i en especial la nissaga de la meva mare. Segons l’arbre cronològic, investigat per el meu germà Salvador, que sapiguem, com a mínim les arrels es remunten al segle XVIII.

En els pobles, totes les persones tenim un sobrenom. A la meva mare se la coneixia per Rosita la del Teular, i al meu pare per l’Empresari, perquè a més de dirigir la bòvila, posseïa les sales de cinema. Per aquest motiu, és per a mi una gran satisfacció i honor, poder dedicar aquest llibre a la memòria del meus pares.

Els meus germans i jo, ens vàrem criar jugant al voltant de la bòvila familiar, on veia com es fabricaven les teules i toves a mà, mentre que els totxos i mosaic hidràulic ja es fabricava industrialment.

Un dels records d`infància que encaro conservo, és que quan jugava en els jardins polsegosos del poble, els trossos petis i bruts de ceramista així com els de les rajoles envernissades o pintades que em trobava, els fregava i els treia el llustre, per guardar-les com si de joies es tractés. Tanmateix recordo, que en la bòvila, jo feia unes boles per jugar a les bales “caniques”, i que una vegada cuites les canviava als altres nens per les de vidre i pedra.

Ja de jovenet, amb uns deu o dotze anys, en el Centre Excursionista de Cocentaina, recorria les muntanyes, iniciant-me també en espeleologia. I en les runes dels jaciments ja excavats dels poblats ibèrics, recollia els fragments que afloraven en la superfície, i els guardava per que deduïa, més que no pas sabia, el gran valor històric que aquests fragments representaven.

Entre la dècada dels cinquanta i seixanta, durant alguns anys vaig estudiar i treballar a l’estranger, i sempre que podia visitava els museus, però la part que realment trobava fascinant era la secció arqueològica i en especial el que més m’interessava era la ceràmica.

En certa ocasió trobant-me a París, un dia de gener, amb un fred extrem i tot nevat, en vaig ficar en el Museu del Louvre, on la calefacció a penes arribava ha escalfar aquelles sales grandioses, i cobert amb l’abric i bufanda, en vaig passar tot el dia, admirant la ceràmica grega, la del Pròxim Orient i l’egípcia, sense tenir temps ni per menjar. I és que quan em fico en un museu i començo a prendre notes, m’entra com un èxtasis que em fa perdre la noció del temps.

M’he passat moltes hores i amb visites repetides, en els museus: Victoria y Albert, el British, Villa Julia, Pompeya, Atenes i el Caire, com molts altres d’Europa i per suposat conec a fons la gran majoria dels d’Espanya i Portugal.

Una vegada finalitzat el Servei Militar, en vaig instal·lar definitivament a Barcelona. Sense tenir cap vinculació amb la ceràmica. Com la majoria de vosaltres, he creat una família, amb fills. I sobre els trenta anys, sense pràcticament adonar-me’n, en vaig retrobar de nou amb la ceràmica.

Resulta que tenia un amic pintor americà, que es deia DEL, i li vaig preguntar, on podria aprendre ceràmica? I em va respondre: conec una excel·lent ceramista a l’Escola del Treball, ( actual Escola d’Arts i Oficis) i va resultar que aquella professora i ceramista extraordinària era ANGELINA ALÓS, amb la que he mantingut una gran amistat fins la seva mort. Però jo no vaig anar a l’Escola d’Arts i Oficis, com molts altres alumnes per després produir ceràmica. Sinó que, el meu interès objectiu era aprendre les tècniques i materials que s’empraven.

Ara us explicaré una anècdota ben curiosa atribuïble al destí, i la meva relació amb la ceràmica. Quan jo buscava un magatzem, per establir-me pel meu compte i vendre terrissa a l’engròs, després de molt voltar, el local que aconseguí, es trobava en una bòvila, la Bòvila Piulachs, que juntament amb al del Foment d’Obres i Construccions, foren les últimes de Barcelona i totes dues es trobaven al peu de muntanya de Montjuïc. I encara es més sorprenent, que la Bòvila Piulachs, estava ubicada, precisament entre el carrer del Foc i el del Alts Forns.

***

Anys després, quan les Olimpíades del 1982, tenia por que ens expropiessin, i aleshores, vaig començar a cercar un nou magatzem per tota l’Àrea Metropolitana: Terrassa, Rubí, Cerdanyola i el Baix Llobregat. I endevineu, on vaig anar a parar? a l’única terrisseria que quedava a 50 quilometres al voltant de Barcelona, al poble d`Ordal, on vaig muntar una botiga, i on encara conservo part de la meva col·lecció.

Peró per si això fos poc, al jubilar-me ara fa dos mesos, entre els diferents comerciants als que oferí el traspàs de la botiga, finalment (com sembla ser, no podia ser d’altra manera) per pura casualitat o pel destí, se l’ha quedat un ceramista, el ceramista és Daniel Caselles (present a la sala).

Des del meu primer llibre, la Ruta de los Alfares de E. P, del 1982, fins ara, n’he escrit 6 i nombrosos textos. De tot el material que recopilava en les visites periòdiques per les terrisseries peninsulars, en els antiquaris, mercats de vell, i gitanos, vaig arribar a crear una col·lecció de 8.000 peces, de les que més 6.000, actualment es troben exposades al Museu de Ceràmica Popular de l’Ametlla del Mar, i altres museus, i les peces restants encara es troben a la botiga d’Ordal.

Respecte a la Història i Art en la Ceràmica de E. P., si en realitat us haig de ser sincer, he de confessar que en un principi el que pensava escriure era una BREU HISTORIA DE LA CERÀMICA, d’entre 120 i 150 pàgines com a molt, perquè servis d’introducció i d’orientació. La Breu Historia, finalment s’ha convertit en un tractat de 448 pàgines i amb vora 500 il·lustracions entre fotografies, dibuixos i mapes.

El motiu fonamental que m’ha impulsat a escriure aquesta obra, és que no trobava una historia de la ceràmica arqueològica el suficientment completa com perquè em servís de base, i aleshores, com se sol dir, vaig decidir llençar-me a la piscina. Una segona raó, és perquè, sense ben bé adonar-me’n, he arribat a acumular tal quantitat de documentació i informació, que vaig arribar a la conclusió que era necessari publicar-los, perquè quedessin recopilats i servissin de referència i consulta.

Escriure un llibre tant complex i extens, és una experiència que tan sols esdevé un vegada a la vida, i per aprofitar l’oportunitat he procurat fer-ho el millor possible. Com diu l’historiador francès Guy Thuillier:

L’ experiència de la vida, és indispensable per fer una bona història

***

Ara per acabar la primera part de la presentació, i abans d’entrar de ple en el contingut, m’agradaria explicar una anècdota recent.

Quan li vaig presentar la maqueta a l’impressor per demanar-li el pressupost. Al veure l`extensió i contingut de l’obra, exclamà: això és un llibre de dos quilos. No comprenent ben bé que volia dir, li vaig preguntar a que es refereix? I aleshores em va explicar, que un llibre que pesa dos quilos, pel tamany que requereix, per un impressor o editor, representa un treball important, ja que és dels que els agrada publicar. (Un cop editat, el llibre en qüestió, resulta que pesa exactament 2 k 160 g). Establint un símil, ve a ser com el pes d’un nadó, per tant un pes considerable.

He tingut molta fortuna en trobar un impressor com Rafael Marfil i comptar amb l’assessorament de Xavier Fàbrega (els dos presents a la sala), que han fet que aquest nadó, tingui una excel·lent qualitat d’impressió i presentació. En principi jo pretenia publicar un llibre més senzill, de coberta rústica (cartoné), paper més fi i amb menys il·lustracions en color, però sota els seus consells ha quedat una publicació esplèndida. (Com se sol dir, és un nen preciós i amb bons colors de cara).

S’ha procurat que tot el llibre estigués ricament il·lustrat amb fotografies facilitades generosament pels museus, en les que s’hi troben terrissers treballant. Han estat realitzades amb el meu constant pelegrinatge per les terres de la Península i Ies Illes. No és habitual que una publicació arqueològica s’il·lustri amb persones treballant, però precisament s’han incorporat per demostrar les tècniques, la majoria de les quals han perdurat des del Neolític fina a l’actualitat.

Les fotografies, dibuixos i mapes han costat de trobar, però crec que mereixia la pena, perquè a més d’enriquir el contingut permeten, sense gairebé llegir el text, seguir l’evolució històrica de la ceràmica: és a dir, del creixement d’aquest nadó que acaba de néixer.

SEGONA PART

Entrant ja en la segona part, convé aclarir, que aquesta nit presentem el primer volum de la Historia i Art de la Ceràmica de E.S, ja que l’obra consta de dos toms. Aquest, tracta exclusivament de la part arqueològica, per aquest motiu porta com a subtítol: Des dels Orígens a la Edat Mitjana. I el pròxim tom comprendrà de l’Edat Mitjana al Segle XXI.

Començant pel títol, el més lògic que es digués simplement Història de la Ceràmica d’Espanya i Portugal, però s’ha afegit el nom d’Art, per reivindicar que el procés de producció des dels seus orígens es troba estretament vinculat a la creativitat artística, i no tan sols als atuells utilitaris i ordinaris, com es pot observar en les fotografies.

Una altra novetat, la constitueix la incorporació de Portugal. Com en el meu primer llibre, la Ruta a los Alfares de España y Portugal, he volgut que tota la Península Ibèrica estigués representada, ja que la ceràmica no té línees divisòries “les fronteres”, ja que, en el seu conjunt, la ceràmica i la tecnologia conformen una unitat territorial des dels seus orígens.

En quant el contingut l’obra consta de tres parts: la primera s’ocupa de la pròpia història: els Orígens, la Prehistòria, la Protohistòria, la Antiguitat clàssica i la Edat Mitjana. La segona part està dedicada a la Historiografia, que inclou el col·leccionisme, la bibliografia comentada i la museografia. Mentre que la tercera tracta del Temari. En la seva totalitat comprèn 14 capítols i diversos apartats.

Un dels aspectes que he tingut molt present des de un principi, com en els llibres anteriors, es que la historia oferís una visió pluridisciplinar, es a dir que inclogués diferents aspectes o disciplines, com ara l’etnologia, amb els usos dels objectes; la mitologia religiosa, a través dels símbols que es representen en la ceràmica i decoració pintada; l’arquitectura amb els materials ceràmics; La historiografia relacionada amb el col·leccionisme i la museografia.

Ara no és moment d’explicar a fons el contingut i conceptes, però sí vull precisar el contingut bàsic que estructura cada època. Per començar, en cada capítol, s’efectua una breu introducció històrica. En segon lloc s’especifica l`aportació que aquesta civilització o cultura aporta a la ceràmica; a continuació es procedeix a la classificació o catalogació dels atuells i noms característics del període en qüestió. Igualment s’analitzen les novetats tecnològiques que s’aporten i s’efectua un estudi referent a la simbologia. Tanca l’època una anàlisi sobre l’arquitectura i els materials ceràmics que s’empren en la construcció.

El que en realitat marca les fronteres entre les etapes de la Història és la tecnologia, que a la vegada imposa l’evolució de l’art.

***

En el primer capítol dedicat als orígens, s’explica com la ceràmica sorgeix de manera natural i és consubstancial a la vida, doncs, els primers terrissers no foren els humans com caldria suposar, sinó, els animals: com les orenetes, les formigues o els insectes que construeixen els seus nius.

Abans que es conegués la ceràmica cuita, existeix un llarg període, que es perd en la nit dels temps, és l’etapa denominada Protoceràmica en que, malgrat ja es treballa l’argila, encara no s’aplica el foc.

Quan realment es crea la ceràmica es quan hom aplica el foc a l’argila, es aleshores que s’aconsegueix crear un producte sòlid i perdurable. Segons l’historiador Gordon Childe:

La ceràmica és el primer fenomen químic que la humanitat crea.

Les primeres ceràmiques sorgeixen a l’Orient, i daten d’uns 12.000 anys, i es troben al Japó i la Xina. Respecte a la Península Ibèrica, és a dir a casa nostra, l’esdeveniment es produeix ara fa uns 7.000 anys o si es prefereix 5.000 a.C.

Durant aquest extens període de la Prehistòria, les tècniques, com no podia ser d’altra manera, són rudimentàries: argiles sense depurar, modelat ordit, cuita en fornera. Atuells de colors foscos i formes més aviat esfèriques, amb decoracions incises o estampades sobre la coberta, que com es pot apreciar en les fotografies, corresponen als períodes Neolític, Calcolític i del Bronze.

En la Protohistòria, equivalent al primer mil·lenni abans de la nostra Era, entre el final de la Edat del Bronze i la Edat del Ferro, es produeixen innovacions transcendentals com són: argiles depurades, el modelat -primer a la roda i després al torn- els forns de dues cambres i cuita per atmosfera oxidant. El que permet, el color clar o vermell de la terrissa i la decoració pintada així com les formes més esveltes, o sigui que es van allargant. Això possibilita atuells com àmfores, cànters, setrills, gerres de coll estret i gran nanses, propis de les cultures fenícia, púnica, grega, ibèrica i cartaginesa. Tanmateix l’art incorpora un ampli repertori d’escultures religioses i simbòliques, així com artístiques: pintures i símbols gràfics.

Durant l’Antiguitat clàssica, la civilització predominat és la romana, que aporta tota una sèrie de novetats tecnològiques que provoquen profunds canvis, tant en el modelat, com en els acabats i decoració. La introducció del vernís negre es deu al grecs, però són els romans els que aporten els vermells de l’obra sigillata, fabricada amb motllo, així com els vidriats plumbífers o minerals, que erròniament s’atribueixen als musulmans.

La vaixella romana és la més rica i apreciada de la Antiguitat, no només abunda l’obra de terra sigillata i parets fines, tanmateix entre els emperadors i patricis, les vaixelles d’or, plata i estany, són habituals.

Una altra novetat que revoluciona el mercat és la ceràmica aplicada a l’arquitectura. Fins a la implantació de l’imperi romà a la Península ibèrica, pràcticament no es coneixia la ceràmica cuita en la construcció. Són els enginyers romans els que estandarditzen l’arquitectura, amb tamanys i formes idèntics per tot l’imperi. Els totxos, toves, rajoles de paviment, teules, conduccions i canonades fins i tot de plom, formen part de les estructures i acabats del edificis.

Es construeixen igualment per primera vegada per tota la Península edificis monumentals, entre els que destaquen: ponts, viaductes, amfiteatres, temples, palaus, panteons i altres, algunes de les quals incorporen per primer cop la ceràmica.

La ceràmica és a més un baròmetre que marca l’estat de la economia d’un país. Quan és ric i pròsper es creen objectes de gran valor artístic. Per contra, quan el país s’ensorra per catàstrofes, guerres o epidèmies, automàticament la ceràmica artística i vaixelles suntuàries s’empobreixen o acaben per desaparèixer, com esdevé en el període tardorromà i època visigòtica. Així doncs, a tota gran civilització correspon una ceràmica excepcional i l’aportació de noves tecnologies.

Conforma la segona part de la Historia y Arte de la Cerámica de España y Portugal.

La Historiografia és una de les aportacions més interessants d’aquest llibre ja que, a través de ella, podem constatar l’evolució dels estudis ceramològics, el col·leccionisme i la museografia. Estudis que comencen a finals del segle XVIII i que fins ara, no havien estat estudiats de manera sistemàtica i general.

A més de tractar les obres escrites, s’ha procurat efectuar una breu síntesis dels personatges, que en realitat són els que atorguen valor afegit a la història mitjançant els seus escrits i col·leccions.

TEMARI

Representa la tercera part del llibre, i al vegada la més breu. Es tracta d’una introducció teòrica sobre els diferents aspectes de la metodologia ceràmica, que fins l’actualitat han estat poc considerats des de la perspectiva científica.

En principi vaig dubtar si incloure’ls o no, però finalment decidí incorporar-los per obrir el debat sobre aquests temes, que considero bé es mereixen una major atenció.

El temari consta de sis apartats. El primer s’ocupa de la morfologia, tècniques de modelat i modalitat d’obra. El segon és la proposta del mètode de catalogació en tres modalitats: l’arquetip, el tipus i el subtipus. El tercer comprèn la terminologia i la nomenclatura. El quart versa sobre l’estètic del poder. El cinquè, de les edats de la ceràmica i el sisè de la ceràmica en l’arquitectura.

BIBLIOGRAFIA

Com és habitual, finalitza el llibre amb la corresponent bibliografia, que en aquesta cas ha costat un gran esforç per poder arribar a recopilar els més de 600 títols de llibres i catàlegs, excloent exprofessament els articles.

Com podeu comprendre al llarg d’aquests vuit anys d’investigació i treball, no tot ha estat un camí de roses, també han hagut moments de desànim, de problemes familiars, en part, per l’obsessió en el treball. En repetides ocasions he estat a la vora de l’abandó, la por de no saber si tindria prou forces per arribar al final. No obstant sabia que la constància acabaria per vèncer i per l’experiència de treballs anteriors, sabia que calia molta perseverança, perquè el cas ho requeria, i pagava la pena.

El que és tant o més important d’escriure un llibre, és dotar-lo d’una estructura sòlida: catalogar els materials, dominar els aspectes teòrics-metodològics que s’exposen, la perspectiva crítica i els conceptes, que són els elements perquè un treball pugui assolir el nivell científic requerit i en certa manera perdurable.

Com explicava Hans Gadimes:

Quan es comprèn la tradició, no tan sols es comprenen els textos, sinó que s’adquireix perspectiva i es coneixen veritats.

AGRAIMENTS

Per acabar la presentació de la Història i Art en la Ceràmica d’Espanya i Portugal, us prego que des del fons dels vostres cors, a l’igual que jo, desitgeu que aquesta singular travessia, que s’inicia al Museu d’Arqueologia de Catalunya, quan arribi a plena mar, es trobi amb vents favorables.